El divendres, dia 19 de setembre, ales 19 h, s’inaugura al Claustre de Sant Francesc de Vilafranca del Penedès l’exposició «El pinyol o l’art de perdre cada dia», de l’artista i mediadora cultural Marta R. Peribáñez. La mostra, inclosa al cicle Paraules als Claustres, parteix de la paraula, però en aquesta ocasió, ho fa en el seu sentit més simbòlic, aquell que fa de la paraula l’eina per entendre, abastar i compartir el món que vivim. I l’EVA354 participarà a l’acte de cloenda, titulat Les “cucarachas” tenen el cervell a la panxa, on persones lectores i vinculades directa o indirectament amb la família llegiran alguns texts escrits per la protagonista.
El projecte parteix de les notes manuscrites per la mare de l’artista, afectada per una malaltia neurodegenerativa, i proposa un recorregut simbòlic sobre la pèrdua i el record, l’aprenentatge i el dol, la fragilitat i l’essència que queda. Les notes, que originalment tenien un ús de fita, de senya i ancoratge amb la realitat, són alhora aprenentatge i pèrdua. Amb el primer sumem, incorporem, creem, establim relacions/connexions i construïm estratègies; amb l’altra anem buidant, fem dols, desprenem i alleugerim, i des d’una posició psicològica i espiritual, arribem a l’essència: el pinyol. La proposta vol convidar el públic a reflexionar sobre la identitat i el vincle amb les persones estimades a través de l’expressió artística.
L’autora explica que:
«La paraula i el símbol ens acompanyen al llarg de la vida per entendre, abastar i compartir el món que vivim. Ens podem perdre en les paraules o les podem anar perdent fins a perdre’ns.
Aquesta exposició vol ser un intent d’acostar-me a la pèrdua com a guany, des del fet creatiu i la transformació d’un material plàstic: les notes escrites per la meva mare amb una malaltia neurodegenerativa, i que originalment tenien un ús de fita, senyal i ancoratge amb la realitat.
Aprendre i perdre comparteixen les mateixes lletres. Tanmateix, amb la primera sumem, incorporem, creem, establim relacions/connexions i construïm estratègies; amb l’altra anem buidant, fem dols, desprenem i alleugerim, i des d’una posició més psicològica i espiritual, arribem a l’essència.
En aquesta recerca i procés creatiu, estaré recreant un camí a seguir, com el Hansel i la Gretel del conte, per tal de poder tornar a aquell lloc que en diem identitat, i que construïm al llarg de tota la vida.
I tanmateix, qui som quan ja no reconeixem la nostra pròpia identitat?
Què queda?»

